malditos sean los curiosos y que los malditos sean curiosos:
la esencia de la poesía es una mezcla de insensatez y látigo...
....el gran Hank

jueves, 17 de agosto de 2017

el cor
























Avui em fa mal, el cor
el bateig, sembla la tremolor més lletja
una mena d'afilades ungles
que m'espesseixen la sang
em venen al cap, ses ferides
de la plaça de Sant Felip Neri
ho puc veure tot 

la rambla ferida
en el moment que es trenca
i pateixo
a dintre
fort.

Trucades.
Missatges.
Ubicar els amats

i després no sé què ve,
un dolor,
anònim, potser,
però fort

Barcelona també és ca meva
El món, és ca meva, 

tu ets ca meva.







3 comentarios:

  1. Hoy duele todo aún afortunado de saber que mi hija fue a la playa y no a pasear con sus amigas por Las Ramblas. Quisiera quitarle el miedo en la distancia darle el abrazo que todo lo cura en la distancia. Decirle
    Barcelona també és ca meva
    El món, és ca meva,
    tu ets ca meva.
    F

    ResponderEliminar
  2. Per fi algú que sent alguna cosa, no sé si seré jo o potser és que la gent de veritat està catatònica de por.

    Sent-ho el mateix patiment d'urgència per tantes paciències assassinades
    el divendres al bar amb la meva estimada, el cardhu sol amb un sol injust
    entre converses i rialles jo em moria per dins, només pensava
    com la gent tolera l'intolerable i segueixen tan panxuts amb la mentida
    Aquest sentiment agre de cremor d'estómac em va posar malament el whisky
    i comprovant com un supervivent d'Hiroshima que en el meu entorn la gent
    ja havia oblidat lo inimaginable.
    Les llàgrimes, tristesa i soledat es van reafirmar en veure que tots els meus
    amics de la infància van concloure en racisme, inexpressiva repressió de la consciència
    i tan poc fons tan poques reflexions
    és trencarien l'espinada en tirar-se de cap
    aigua bruta de dos dits de profunditat
    que és la seva podrida personalitat.

    ResponderEliminar
  3. Per fi algú que sent alguna cosa, no sé si seré jo o potser és que la gent de veritat està catatònica de por.

    Sent-ho el mateix patiment d'urgència per tantes paciències assassinades
    el divendres al bar amb la meva estimada, el cardhu sol amb un sol injust
    entre converses i rialles jo em moria per dins, només pensava
    com la gent tolera l'intolerable i segueixen tan panxuts amb la mentida
    Aquest sentiment agre de cremor d'estómac em va posar malament el whisky
    i comprovant com un supervivent d'Hiroshima que en el meu entorn la gent
    ja havia oblidat lo inimaginable.
    Les llàgrimes, tristesa i soledat es van reafirmar en veure que tots els meus
    amics de la infància van concloure en racisme, inexpressiva repressió de la consciència
    i tan poc fons tan poques reflexions
    és trencarien l'espinada en tirar-se de cap
    aigua bruta de dos dits de profunditat
    que és la seva podrida personalitat.

    ANIM4

    ResponderEliminar