Blanca Llum Vidal, pedra foguera

Vas acostar-te amb la mà oberta, 

em vas dir té, fica-hi vertigen.

La poesia es menja l’impossible i el vomita enmig d’una plaça.

A la mestressa Poesia: / Ets matussera, sapastre, destralera! / Cosa fina, rebonica,
ballarina! / M’agrades així, elegant bruta de fang. Un cop, a cop de martellada
dins l’entranya, morí vivint la mort d’un trobador que anava sol trobantho
tot de sol a sòl. Un altre, torní a morir desfent-li el crim sota el martell.
De nou, la mort m’esdevingué hàlit suau parint un mot gestat amb terra. I
a voltes la sento cantar per entre la gent tornant de la plaça o la veig que se’n
va quan entinten papers amb punyals i misteris eixint del glatit que un all,
la rima, l’amor i la lluna provoquen al ser, ser de nit dins de la nit, ser veritat
dins la foguera, ser una cosa tocant les coses, no ser res mirant-ho tot i
omplir-ho tot mirant el buit! Ens la passem morint, ens la passem matant,
el que passa abans d’escriure mor en l’espetec de les paraules dins la sang. I
potser és que en sóc addicta, a la lògica del vent bufant el riu i a lo foll de les
paraules ‘nar fent món, puix disparo olives cap al cel, m’és motiu el roigfoscant,
llanço colors dins la ferida, vull un llamp, marfonc la por, conec un
llop, pujo l’escala, m’invento un pont, trenco la nou, em bec un pou, estim
el nin i sóc la nina que seu al banc vora la riba ‘nar tirant rocs fent rigalets
quan ve la vida, baixant pel riu…

Dit tot a crit

(...) I jo em deman,

qui les porta, moribundes, mar atzarosa, fins a mi?

EMILI SÁNCHEZ-RUBIO

Jo crec que són elles les que s’hi porten

amb cos de balena

amb ulls de sardina

i amb pell de sirena

fins allà al fons

al fons de la mar

la mar del voler

del joc de la veu

del truc de l’amor

i que a sobre s’hi aboquen

i no aguanten el pes

i els cau l’esperit

que tot enaiguat els queda molt fi

tan fi com d’alga

d’alga entre onades

que és com un vers

i d’aigua salada

fruint entre cames

allà on l’univers és l’infinit

dit tot a crit a crit de plaer

però esbudellat dins la balena

i enllagrimat per la sardina…

Jo crec que són elles les que s’hi duen

endins a la platja

a la teva platja

potser un mal miratge

però de platja tova, de mal caminar

i a més ho fan nues

i cerquen el sol que creuen que tens

i tenen raó, te l’has quedat tot

i sí que ho fan nues

el cabell se’ls embulla

les mans s’esfileguen

el cor se’ls inunda

i la mort és de fang, de roc i petxina

allà endins la platja

o al fons de la mar

on el naufragi serà amarg

però l’amargor serà d’amor

l’amor serà la barca

i mar endins, els pescadors…

Avui,
 com diu en Josep Palau i Fabre,
 als Quaderns de l’Alquimista,
d’en Joan Ponç,
 col·laboro amb el ratpenat,
 col·lecciono el rar
 i em converteixo en la confidenta del diable.  

LA CONFIDENTA

Tota la teva causa té forma de dona.
Tota la teva causa parla l’ idioma de la cigala
copulant per dins el pi, vora la cúpula del fruit més alt.
Tota la teva causa és una edènica tragèdia
succeïda a hores petites
en un bosc tot d’atzavares
i totes elles embocades
per les grans ratespinyades 
matant la mort de la florassa
per entre el cel que’t cau damunt
t’esberla el cap
t’excita tot
i et tracaleja el Nu.

Tota la teva causa és un espasme
una immensa coltellada
a la gran dama que t’encén, que és madò Màgia,
la que t’agafa, te l’esparreca,
te l’espellofa, t’escanya fort i et mor de gust...

I quan la talles... ai bell galant!
no l’has partit
l’has fet més dura
l’has enfortit
l’has fet quiasme, que s’han creuat la sang amb lluna,
que Sang i Lluna en són La Causa,
i tota
la teva causa
té forma de Tall

QUE VINGUI AMB MANS

Que sigui suau,

que sigui tendre,

rebonic,

de color blau,

que tingui blanc,

que sigui tou,

que voli molt,

que hi hagi el vent,

que sigui fi,

que sigui dolç,

que sigui dolç,

que sigui dolç,

que embafi molt,

que embafi tant,

que embafi bé,

que ho faci llarg,

que sigui llarg,

que es faci dur,

que vingui tot,

que vingui amb vent,

que embafi més,

que l’aire cal,

que sigui encès,

que l’aigua tçe

-també-

la mà del foc,

que dugui foc,

que sembli foc,

que vingui amb mans,

que vingui amb foc,

que cremi molt,

que cremi molt,

que cremi tant,

que l’aire cal,

que l’aigua té,

que cremi tant

que res es cremi.

  fins i tot somio que aquí a la terra no hi ha cap lloc prou tranquil
            per al nostre amor, ni aquí ni enlloc, i per això m’imagino una
     fossa profunda i estreta, i allí restem, abraçats amb amb tenalles
                                                                                                     Franz Kafka

COM AMB TENALLES

Atenallats
en l’abraçada
i ja amb la forma
d’un nus fort,
d’un nus estret,
d’un nus tan vell
com un cor quan
encara estira
el viure obert
de cara a mar
i amb l’emoció
d’un ham que rima,
així aferrats
vam fer desfer-nos
qui sap quan,
qui sap per qui,
qui sap per què,
qui sap si enllà
hi ha més forats
on fer l’humor,
on dar la mà
i on abastar-nos.