malditos sean los curiosos y que los malditos sean curiosos:
la esencia de la poesía es una mezcla de insensatez y látigo...
....el gran Hank

sábado, 19 de noviembre de 2022

el surco abandonado o el delirio

 Vas acostar-te amb la mà oberta, 

em vas dir té, fica-hi vertigen.

B.L.V.




(apnea lírica, leer sin respirar en el palacio de tu boca)

hay un otoño que delira en el jardín 

como un canto soterrado 

mientras nuestras miradas hacen tribu 

y la grieta dibuja un atardecer color dátil 

y yo muerdo las ramas de mi árbol, 

ya sea dichosa o triste, mis ojos brillan como un fuego

 y esa es mi trampa. 

vengo a hacer candela dulce 

mientras me muestro atrigrada y atesoro mis astillas, 

no hay mucho más, la patria que hallas en mis muslos 

y un amor animal que trae siempre un arañazo en el pecho, 

y la culpa del verbo y su acrobacia. 

busco un derrame, no una lluvia parisina. 

una vitrina llena de hielo y vapor. 

folios sudando tintas necesarias y negras. 

un puño caliente. 

una voz. 

una diosa que arrasa y duerme 

y alberga en su esternón una araña 

que se revuelve ebria de euforia 

y rayos de esperma, 

porque el papel de calco 

quiere arder cuando el verso se hincha como mis venas.

y en tu sed 

yo te recito el almíbar 

y en tu insomnio 

cepillo las crines de las horas en las que te sientes solo. 

caigo, 

me dejo 

y sucumbo 

pero no me ves, 

porque mi caos es una arrabalera con cuchillo de plata, 

me arrincona y con sus proclamas me vence y me arrodilla, 

bendita estampa llena de rabia. 

te doy el vudú del verbo 

que mi cabello es como la yerba de tu sendero 

y espero a que se te pase el miedo, 

cuento despacio, 

como en la tormenta. 

un ángel furioso se pierde en los mapas 

de las ceras derramadas de las velas 

que rompen las noches. 

y te digo: mi almohada está tan salada que parece un mediterráneo. 

y te digo: a mi dame el ritmo quebrantado 

y el lenguaje de mi vientre cuando grita 

y vamos juntos a la cima del gemido 

que después ya llegarán las mayúsculas de la filosofía 

para dar nombre a tanto vacío que nos llegará más tarde. 

que ahora las ráfagas de hachís 

y las velas que se desnudan en lágrimas blancas 

quieren manifestarse escandalosamente 

y lograr sus propósitos, 

abandonar el surco 

delirar. 







jueves, 17 de noviembre de 2022

Blanca Llum Vidal, pedra foguera

Vas acostar-te amb la mà oberta, 

em vas dir té, fica-hi vertigen.



La poesia es menja l’impossible i el vomita enmig d’una plaça.

A la mestressa Poesia: / Ets matussera, sapastre, destralera! / Cosa fina, rebonica,
ballarina! / M’agrades així, elegant bruta de fang. Un cop, a cop de martellada
dins l’entranya, morí vivint la mort d’un trobador que anava sol trobantho
tot de sol a sòl. Un altre, torní a morir desfent-li el crim sota el martell.
De nou, la mort m’esdevingué hàlit suau parint un mot gestat amb terra. I
a voltes la sento cantar per entre la gent tornant de la plaça o la veig que se’n
va quan entinten papers amb punyals i misteris eixint del glatit que un all,
la rima, l’amor i la lluna provoquen al ser, ser de nit dins de la nit, ser veritat
dins la foguera, ser una cosa tocant les coses, no ser res mirant-ho tot i
omplir-ho tot mirant el buit! Ens la passem morint, ens la passem matant,
el que passa abans d’escriure mor en l’espetec de les paraules dins la sang. I
potser és que en sóc addicta, a la lògica del vent bufant el riu i a lo foll de les
paraules ‘nar fent món, puix disparo olives cap al cel, m’és motiu el roigfoscant,
llanço colors dins la ferida, vull un llamp, marfonc la por, conec un
llop, pujo l’escala, m’invento un pont, trenco la nou, em bec un pou, estim
el nin i sóc la nina que seu al banc vora la riba ‘nar tirant rocs fent rigalets
quan ve la vida, baixant pel riu…

Dit tot a crit

(...) I jo em deman,
qui les porta, moribundes, mar atzarosa, fins a mi?
EMILI SÁNCHEZ-RUBIO

Jo crec que són elles les que s’hi porten
amb cos de balena
amb ulls de sardina
i amb pell de sirena
fins allà al fons
al fons de la mar
la mar del voler
del joc de la veu
del truc de l’amor
i que a sobre s’hi aboquen
i no aguanten el pes
i els cau l’esperit
que tot enaiguat els queda molt fi
tan fi com d’alga
d’alga entre onades
que és com un vers
i d’aigua salada
fruint entre cames
allà on l’univers és l’infinit
dit tot a crit a crit de plaer
però esbudellat dins la balena
i enllagrimat per la sardina…
Jo crec que són elles les que s’hi duen
endins a la platja
a la teva platja
potser un mal miratge
però de platja tova, de mal caminar
i a més ho fan nues
i cerquen el sol que creuen que tens
i tenen raó, te l’has quedat tot
i sí que ho fan nues
el cabell se’ls embulla
les mans s’esfileguen
el cor se’ls inunda
i la mort és de fang, de roc i petxina
allà endins la platja
o al fons de la mar
on el naufragi serà amarg
però l’amargor serà d’amor
l’amor serà la barca
i mar endins, els pescadors…




Avui,
 com diu en Josep Palau i Fabre,
 als Quaderns de l’Alquimista,
d’en Joan Ponç,
 col·laboro amb el ratpenat,
 col·lecciono el rar
 i em converteixo en la confidenta del diable. 
 



LA CONFIDENTA

Tota la teva causa té forma de dona.
Tota la teva causa parla l’ idioma de la cigala
copulant per dins el pi, vora la cúpula del fruit més alt.
Tota la teva causa és una edènica tragèdia
succeïda a hores petites
en un bosc tot d’atzavares
i totes elles embocades
per les grans ratespinyades 
matant la mort de la florassa
per entre el cel que’t cau damunt
t’esberla el cap
t’excita tot
i et tracaleja el Nu.

Tota la teva causa és un espasme
una immensa coltellada
a la gran dama que t’encén, que és madò Màgia,
la que t’agafa, te l’esparreca,
te l’espellofa, t’escanya fort i et mor de gust...

I quan la talles... ai bell galant!
no l’has partit
l’has fet més dura
l’has enfortit
l’has fet quiasme, que s’han creuat la sang amb lluna,
que Sang i Lluna en són La Causa,
i tota
la teva causa
té forma de Tall


QUE VINGUI AMB MANS

Que sigui suau,
que sigui tendre,
rebonic,
de color blau,
que tingui blanc,
que sigui tou,
que voli molt,
que hi hagi el vent,
que sigui fi,
que sigui dolç,
que sigui dolç,
que sigui dolç,
que embafi molt,
que embafi tant,
que embafi bé,
que ho faci llarg,
que sigui llarg,
que es faci dur,
que vingui tot,
que vingui amb vent,
que embafi més,
que l’aire cal,
que sigui encès,
que l’aigua tçe
-també-
la mà del foc,
que dugui foc,
que sembli foc,
que vingui amb mans,
que vingui amb foc,
que cremi molt,
que cremi molt,
que cremi tant,
que l’aire cal,
que l’aigua té,
que cremi tant
que res es cremi.

  fins i tot somio que aquí a la terra no hi ha cap lloc prou tranquil
            per al nostre amor, ni aquí ni enlloc, i per això m’imagino una
     fossa profunda i estreta, i allí restem, abraçats amb amb tenalles
                                                                                                     Franz Kafka

COM AMB TENALLES

Atenallats
en l’abraçada
i ja amb la forma
d’un nus fort,
d’un nus estret,
d’un nus tan vell
com un cor quan
encara estira
el viure obert
de cara a mar
i amb l’emoció
d’un ham que rima,
així aferrats
vam fer desfer-nos
qui sap quan,
qui sap per qui,
qui sap per què,
qui sap si enllà
hi ha més forats
on fer l’humor,
on dar la mà
i on abastar-nos.




 

martes, 15 de noviembre de 2022

el meu cor parla

tinc la mar

tinc el foc

tinc el raim

tinc la llenya

tinc la muntanya

tinc el cel

tinc el soroll

tinc la pau

tinc la cala

tinc el carrer 

tinc la pluja el vent el soleil

tinc l´hort

tinc el solpost

tinc hippies i tinc pagesos

tinc brasses i tremolor

tinc animals 

tinc salvajisme

tinc la memoria

tinc la llum

tinc la foscor

tinc el record de la infantessa

tinc amor

tinc vida

i ganes de viure

gairebé ho tinc tot